Presentar a aquesta altura la ciutat de Venècia als viatgers és del tot inútil. La que en un temps va ser reina dels mars, visqué una decadència lenta, però inexorable, que la portà de reina a vassalla. Una vegada perdé la independència queda com una vila provinciana, deixada, adormida sobre les restes del seu passat. Foren els viatgers del Grand Tour, al segle XVIII i XIX que començaren a descobrir-la de nou. Des d'aleshores Venècia ha viscut un èxit apoteòsic, que l'ha dut a ser una de les ciutats més visitades al món, i caure en el parany del turisme de masses, de foto i poc més. Fa temps que FPR vol visitar la Sereníssima, passejar-la, sentir el fet de transcórrer el temps pels seus canals, per les seues esglésies triomfants, i de vegades ocultes als viatgers. Assaborir el seu cel, canviant, capriciós, com una aquarel·la extraordinària. Admirar una història plena de llums i ombres, assaborir el vent fred de la llacuna, la boira que a la vesprada cobreix el gran canal, les llums porugues en caure la vesprada. Tot una escapada d’hivern per viure la bella Venècia.
“Des de la cimera del campanile abraçava Venècia, tant escampada com nova York és vertical, tan salmonada com Londres s'ofereix en negre i or. El conjunt està rentat per xàfecs, molt acordat, amb blancs trencats, beixos morts, realçat pel carmesí fosc de façanes idèntiques a la carn de bonítol. Un fort aire sacseja la llacuna i empeny els núvols tan lleugers com aquestes noves veles de niló de les regates del Lido.” Paul Morand. Venècies.
.jpg)