No sempre els topònims encerten a definir amb claredat el lloc que anomenen, en aquest cas no hi ha dubte. És una ribera tallada a força de la tenacitat i de l'espenta del riu Sil, i és sagrada perquè la presència d’anacoretes i monjos va ser tan aclaparadora en altres temps que les verdes vores del riu van acabar per poblar-se de monestirs i fundacions religioses. És també, en paraules del gran geògraf gallec Ramón Otero Pedrayo, “Un país no passatger, perquè resulta impossible arribar-hi per casualitat”.

Al racó nord-est de Lleó troben dues comarques que en pocs quilòmetres són molt diferents, tant en caràcter com en costums, tant en paisatge com en esperit: El Bierzo i la Maragateria. Sempre al fons els monts de Lleó que tenen en el pic Teleno el seu cim més alt (2188 m) i la serralada cantàbrica que tanca aquest territori al nord regalant-nos esplèndids paisatges i fragants i frescos boscos. Vos presentem un viatge fet per descobrir aquestes terres sense pressa, per assaborir els colors i la llum d'aquestes contrades que han sofert en molts llocs l'abandonament i l'èxode de la població –el que anomenem ara "España Vaciada" i que –també per això- conserven la puresa i la candidesa d'altres temps. Visitarem els principals indrets des del nostre hotel a Ponferrada. La capital berciana, els monestirs que l’envolten, el paisatge únic al món i patrimoni de la humanitat de Las médulas, la capital cultural que és la vital Villafranca del Bierzo.  A més el patrimoni arquitectònic únic d'Astorga i la Maragatería i una visita imprescindible a Lleó. Una visió plena d'aquest racó de l'antic Regne de Lleó.

Louis Barrau-Dihigo, hispanista francès va descriure a principis del segle XX Astúries com  "una espècie de castell natural refugi perfecte per a nobles visigots. No hi havia en aquells paratges ciutadelles, terres ni riqueses que pogueren resultar especialment temptadores per als àrabs; el país era agrícola i miner". Hem preparat dos programes per a gaudir de les meravelles d'aquesta terra entre les altes muntanyes cantàbriques i l'oceà absolut. Podreu alternar la visita cultural o la natural-senderista al vostre gust. Hem unit a les dos la descoberta imprescindibles del preromànic: Santa Maria del Naranco, San Miguel de Lillo, etc. També un recorregut per Oviedo. Dos viatges en un per a assaborir una terra i un mar únics a la península Ibèrica.

El Riu Minyo és en els últims 75 km la frontera viva entre Espanya i Portugal. Com diuen allí “A raia Mollada”. Volem com a novetat per aquest estiu “especial”  presentar-vos un viatge al voltant del riu que ha marcat la vida des de temps immemorials d’aquesta part de la península Ibèrica. Tot un descobriment encisador. Com a compendi del riu descobrirem ciutats dinàmiques com Vigo, que mira el parc nacional de les illes atlàntiques, més conegudes com a illes Cies. Pobles amb un encant fora de l'habitual i que presenten bellíssimes estampes de la vida en la seua esplendor com és el mercat de Ponte da Lima. Places amb un sabor únic a Caminha o Viana do Castelo. Catedrals que lleven l’alé com la de Tui o xicotetes i afortunades sobrevivents d’èpoques molt llunyanes com Santa Comba de Bande o Bravaes. I no només castros, castells i  pobles, també bodegues que atresoren un or verd que es diu Alvarinho, muntanyes i paisatges d’una bellesa salvatge. Un viatge pensat en tots els sentits per gaudir del millor de les dues parts d’un mateix riu que uneix Galícia i el nord de Portugal. Benvinguts a l'Atlàntic.

La vall d'Aran s'obri entre el cel blau i les muntanyes verdes, puntejada de poblets de pedra, fusta i pissarra i es fa màgica entre fagedes centenàries, llacs glacials d'alta muntanya, praderies suaus i rierols que baixen des de milers de metres d'altura plens d'aigua transparent i freda. Espai abocat a la cara nord del Pirineu, la Val d'Aran és un enclavament històric únic, on els aranesos han pogut mantenir una identitat pròpia, la seua llengua i una cultura arrelada a la terra. Recórrer aquesta vall és retrobar-se amb una natura en estat pur, acollidora i amable, gaudir dels seus paisatges, dels seus boscos i dels menuts poblets que acull és una immillorable manera de tornar a recuperar el contacte amb la natura, de respirar  i de viure de nou.

Un paradís natural. De vedat de ducs i àrea privada de caça a Parc Nacional i Reserva Biològica de la Humanitat. Doñana és el punt de trobada de dos continents i escala vital en les rutes migratòries de les aus que travessen Europa cap a Àfrica i a l’inrevés –un milió de viatgers alats recorren milers de quilòmetres buscant la bonança del clima i la humitat del maresme–. És un paradís de platges i dunes que acullen un vital ecosistema, una mena d’hotel de luxe per a les espècies que hivernen i nidifiquen al sud d’Europa. Huelva és una ciutat de gent vivaç i oberta, on el tapeo en la barra és un pilar de la seua gastronomia.

“Quan en les primeres llums de l’alba incerta, amb un mar blanquinós i oleaginós, s’entreveu des del vaixell l’ombra allargada de l’illa, fa l’efecte d’un miratge suspès entre el cel i la terra.” Així descrivia el nostre gran escriptor Josep Pla l’arribada a Creta. La gran illa del Mediterrani oriental va ser triada des de temps immemorials com a punt central, com a referència dels vents que regeixen les nostres vides a la vora del Mare Nostrum. Terres cobertes d’oliveres, platges vestides amb  palmeres africanes, muntanyes amb gorges majestuoses, monestirs ortodoxos, mesquites dels temps  otomans, castells venecians, i les restes d’aquella primera de les civilitzacions que porta feliçment el nom del seu rei mític: Minos. És tant el que ens ofereix aquesta terra allargada, com gitada sobre el blau de l’Egeu, que no ens cap en un viatge. Volem impregnar-nos de tots els colors, olors i sabors de Creta. La gran illa grega. El cor del laberint.

A partir de l’any 980 la fi de les ràtzies bàrbares i l’arribada de dinasties estables: els Capets, ducs normands, comtes de Poitou, la dinastia sàlica a l’Imperi germànic, etc., van afavorir el renaixement cultural i l’aparició d’un art nou. En aquest moment també té lloc el desenvolupament del feudalisme en el si d’una societat jerarquitzada i dividida en tres grans ordes: cavalleresc, religiós i popular. Per acabar, la reforma gregoriana assentà l’autoritat de l’Església enfront dels poders temporals, els quals per la seua part van exercir una intensa activitat de mecenatge que va origen, durant el segle XII, a diferents estils regionals d’un art romànic plenament constituït. Sobre els camins de Sant Jaume són alçades grans esglésies amb la finalitat d’acollir les hordes de pelegrins vingudes a venerar les relíquies del lloc. En aquest viatge volem conéixer el bo i millor del romànic al Llenguadoc i a l’Alvèrnia, amb les visites a esglésies, monestirs i pobles. A més, gaudirem dels grandiosos paisatges que el Midi francés ens regala com a teló de fons d’aquestes meravelles que l’edat mitjana ens ha deixat.

Granada és un jardí d’aigua. L’aigua, eternament rebalsada en les jardins del Generalife, esvara dolçament pels canals que la condueixen cap als patis de la fortalesa roja. Durant el seu trajecte, esdevé música que, segons els àrabs, ens la regala Al·là. En arribar a l’Alhambra, reflecteix la llum, llançant-la sobre la més bella estructura de palaus àrabs coneguts arreu del món. Las Alpujarras guaiten Àfrica a través de la mar Mediterrània, a l’ombra dels pics Veleta i Mulhacén (els més alts de la península Ibèrica). De clima agradablement temperat als hiverns, La característica arquitectura popular dels pobles blancs –molts dels quals tenen nom gallec– està apegada als vessants de les muntanyes i envoltada de boscs de pins i castanyers.

El camí que al llarg de segles utilitzaven de canal de propòsits militars i polítics, el que feien servir per al comerç de tota mena de productes, el principal mitjà d’informació, de transmissió del coneixement, de difusió d’idees i d’experiències culturals entre Occident i Orient és el que hui proposem com a gran viatge tardorenc. Volem recuperar la memòria viva d’aquelles ciutats i pobles que han forjat aquesta línia única amb els seus imponents monuments arquitectònics… Samarcanda, Bukhara, Khiva, vivint in situ la llarga història de la Ruta de la Seda. Camí al paradís.

Lanzarote és l'illa màgica de les Canàries. Sorgida de la terra i modelada per la mar i el vent és una terra aspra, dura però magnètica, atractiva i engisadora. Una terra negra en la que el quefer de generacions i generacions creà espais i paisatges equilibrats, potents i arrelats a l'ànima, on la natura i la mà humana es complementaren. I el gran mestre d'obra va ser un irrepetible César Manrique que sabé integrar una obra artística, avançada al seu temps, en un lloc privilegiat. Recorrerem l'illa de cap a punta gaudint de paisatges mítics, de muntanyes de foc i de la magnífica obra que ens va deixar aquest artista enamorat de la seua terrra.

Etrúria va ser una antiga regió històrica situada en el centre d’¦tàlia, entre les actuals Toscana, Laci i Úmbria. El topònim deriva dels etruscs o tirrens, els pobladors que s’hi assentaren i crearen una poderosa confederació. Les ciutats estat independents van ser les més importants d’¦tàlia central i septentrional, fins a  la  seua  caiguda davant de Roma, en el segle III aC. Necròpolis antigues, pobles medievals, viles renaixentistes, natura incontaminada. Paisatge intens el de la Túscia, regió que conserva un patrimoni únic i irrepetible. Memòria d’una gran civilització.