El conjunt urbà de Peníscola és una excepcional conformació geogràfica en forma de península, que té la particularitat de contindre fonts d’aigua dolça que brollen de la mateixa roca a un nivell relativament alt. El conjunt urbà de Peníscola, conformat per carrers estrets, empinats, de traçat tortuós i irregular, es desenvolupa a l’interior de la muralla als peus del castell, i conserva totes les característiques de l’estructura medieval. El castell, de grans dimensions, bastit durant la dominació dels Templers, s’alça sobre l’antiga fortalesa mora a l’estil de les ciutadelles que els croats construïren a l’Orient. Aquest castell va ser usat per Benet XIII (papa Luna) i el seu successor Climent VIII.

Ningú podria haver imaginat que aquella xicoteta ciutat a la perifèria del món grec, a la vora del Mar Negre, exposada al pas de pobles, d'exèrcits ferotges a la recerca de glòria, de mercaders afanyosos, estaria destinada a ser capital de dos imperis. La Roma de l'orient, la Sublim Porta. Ciutat coneguda com a Bizanci, Constantinoble o Istanbul, manté l'essència de tots els temps que han sigut, acumulant segles de vivències. En aquest intens viatge, volem revisitar la cosa imprescindible, que no cansa, i descobrir el que poques vegades ens han ensenyat de l'urbs. Recorrerem passejant el millor que els milers d'anys d'història ens han deixat escrit en les places i carrers d'Istanbul.

“En el meus llargs passejos per la ciutat, de vegades em perd, però gairebé sempre s’arriba a un punt dominant, vull dir el Gran Basar. És un espectacle fort, no solament per la gran quantitat de gent que atrau, sinó pel fenomen econòmic mateix. És una immensa construcció de voltes aguantades amb pilars, il·luminades per lluernes. Per dins, hi passen noranta-dos carrers. Cada carrer està destinat a un ram de marxants determinat. La nacionalitat del comerciant no compta per a res. Els carrerons, passatges, quatre-cantons, places i cul-de-sac del Basar formen un laberint complicat. La populositat de la gent de tota mena que s’hi mou a dins el converteix en un veritable formiguer.” Istanbul. Josep Pla.

Granada és un jardí d’aigua. L’aigua, eternament rebalsada en les jardins del Generalife, esvara dolçament pels canals que la condueixen cap als patis de la fortalesa roja. Durant el seu trajecte, esdevé música que, segons els àrabs, ens la regala Al·là. En arribar a l’Alhambra, reflecteix la llum, llançant-la sobre la més bella estructura de palaus àrabs coneguts arreu del món. Las Alpujarras guaiten Àfrica a través de la mar Mediterrània, a l’ombra dels pics Veleta i Mulhacén (els més alts de la península Ibèrica). De clima agradablement temperat als hiverns, La característica arquitectura popular dels pobles blancs –molts dels quals tenen nom gallec– està apegada als vessants de les muntanyes i envoltada de boscs de pins i castanyers.

Us presentem una nova proposta de FPR per descobrir el millor de les ciutats patrimoni de la Humanitat. Al cor de Castella Àvila i Arévalo sobreïxen per la magnitud del seu patrimoni cultural i arquitectònic. Una visita aprofundida de l'essència d'aquestes dues viles ens portaran amb un llarg cap de setmana a gaudir de les meravelles que els segles han atresorat en elles. Només les muralles d'Àvila - obra majoritàriament romànica- ja val el viatge. Però a més la corona d'esglésies romàniques que envolten la ciutat, la catedral com una fortalesa de la Fe i els palaus renaixentistes a l'interior del recinte emmurallat ompliran de bellesa el dia. Arévalo és la capital comarcal de La Moraña i va ser declarada conjunt històric-artístic sent un dels nuclis fonamentals de l'arquitectura romànica-mudèjar. Un passeig per la ciutat ens obrirà les portes per a gaudir dels seus principals monuments. Santa Maria la Real de Nieva completarà les visites. Monestir de principis del segle XV que destaca per un claustre que és tota una crònica de la vida a l'edat mitjana. El paisatge de pinars, i erms ens seguirà com a nítid decorat.

L’essència del bosc valencià

La Serra del Menejador acull el carrascar de la Font Roja, un bosc màgic on la tardor porta una revolució cromàtica gràcies a les tonalitats amb que fleixos, aurons o garbullers pinten les seues fulles davant l’arribada del fred i que creen un quadre de colors càlids enmarcats pels verds cendrosos de les copes de les carrasques. Un bosc primigeni, testimoni de la història natural i humana, un supervivent que encara manté viva l’essència dels boscos autòctons, el rei dels boscos de les terres valencianes.

El camí que al llarg de segles utilitzaven de canal de propòsits militars i polítics, el que feien servir per al comerç de tota mena de productes, el principal mitjà d’informació, de transmissió del coneixement, de difusió d’idees i d’experiències culturals entre Occident i Orient és el que hui proposem com a gran viatge tardorenc. Volem recuperar la memòria viva d’aquelles ciutats i pobles que han forjat aquesta línia única amb els seus imponents monuments arquitectònics… Samarcanda, Bukhara, Khiva, vivint in situ la llarga història de la Ruta de la Seda. Camí al paradís.

Vale do Côa. És el major conjunt d’art rupestre paleolític a l’aire lliure del món. Hi són visibles les primeres manifestacions artístiques de la història de la humanitat en centenars de superfícies rocoses gravades a l’aire lliure, on s’estima en més d’un miler de figures amb espècies representades com el cavall, la cabra salvatge i el cervo. La majoria dels gravats van ser realitzats sobre parets rocoses verticals.

Miradors amagats que ofereixen magnífiques vistes sobre els Arribes del Duero, on l’aigua trencà les dures pedres de granit per a crear prodigioses gorges. Retrobar les restes mil·lenàries de castres celtes i vestigis romans. Seguir l’itinerari de l’antic camí dels Arriers, sentir antigues històries de contrabandistes o deixar-se dur pel silenci d’unes terres que encara conserven zelosament l’essència d’una vida entre les pedres, la saviesa de l’autosuficiència i l’hospitalitat dels humils.

És ben sorprenent adonar-se que fins a fa molt poc els manuals d’art islàmic no havien dedicat gens d’espai l’art otomà. Durant molts anys es va admetre que l’art turc no era més que una imitació, en part, de l’art bizantí, però, en canvi, hui podem apreciar, admirar i redescobrir les joies que l’art del primer imperi otomà ens ha deixat al llarg de la història, des dels inicis seljúcides fins a l’esplendor del segle XVI, amb el seu màxim creador: el gran i genial arquitecte Mimar Sinan. En aquest itinerari exclusiu d’FPR hem unit la visita acurada de les primeres capitals d’aquell imperi: Bursa i Edirne amb quatre must de l’antiguitat : Troia, Pèrgam, Assos i Nicea, sense deixar de banda les vistes d’una costa que, passant l’estret dels Dardanels, va de la mar de Màrmara al blau profund de l’Egeu. 

Hi ha llindars que intimiden. Això ho pense mentre traspasse el portal de Sant Miquel. Forma part dels dos quilòmetres de muralles que protegeixen Morella (els Ports). No són defenses ornamentals, decoratives, sinó que, amb un origen medieval, tenen una grossària mitjana de dos metres, entre 10 i 15 metres d’alçària, i han patit múltiples setges i envestides. Personatges molt importants van passar per ací, com ara el califa Abd al-Rahmān III, el Cid, el rei Jaume I, el papa Luna, sant Vicent Ferrer, el príncep de Viana, el general Cabrera

Pepe Verdú

Les comarques del sud del nostre país són de les més temperades de tota la península. Amb un patrimoni cultural fabulós i una gastronomia única tenen tots els ingredients per gaudir d'un cap d'any tranquil al sol. Oriola és la capital històrica de la Vega Baixa del Segura. Compta amb uns 80.000 habitants, dels quals 33.000 viuen al nucli principal de població i la resta a les nombroses pedanies i urbanitzacions que hi ha repartides pel seu extens terme. El centre de la ciutat està a les vores del riu Segura. El paisatge i l’origen d’Oriola estan determinats, en gran mesura, per aquest riu, que hagué de ser canalitzat a la dècada dels vuitanta. El nucli històric d’Oriola, declarat conjunt històric i artístic, atresora un enorme patrimoni. La ciutat és, des de fa anys, seu bisbal i seu universitària, cosa que testimonia el seu paper com a focus religiós i cultural d’un extens territori del sud valencià. Baix Vinalopó. El seu palmerar, el més extens d'Europa, és patrimoni de la Humanitat. Visitarem les dues ciutats i els seus voltants.

La concentració d’oliveres mil·lenàries més gran del món es troba a la històrica comarca del Maestrat. Un paisatge conservat a pesar del greu espoli que va provocar la moda dels jardins i les rotondes amb olivera. Tot un guió de terra i passions que embolcalla l’argument de la pel·lícula El Olivo, que Icíar Bollaín hi va rodar. Mentrestant, el seu oli s’expandeix gota a gota per restaurants i comerços de luxe de mig planeta. (Félix Tena, València Plaza)

Terra de frontera.

El gran llit sec del Vinalopó ha sigut conformat per les grans avingudes d’aigua esdevingudes al llarg del temps. El menudíssim cabal que hi discorre ha configurat una conca que, a causa d’aquestes característiques, ha tingut (i encara té) una importància fonamental com a pas natural des de l’interior de la Península fins a l’arribada a la mar Mediterrània. Aquesta terra de frontera entre l’imperi almohade i els regnes cristians de Castella i la Corona d’Aragó durant els segles XII i XIII va fer que aquesta estratègica via estiguera vigilada per més d’una dotzena de castells. Aquests dibuixen una silueta única de la visió de la qual gaudirem des del pla i, a més, visitarem aquells considerats més característics.