Andreu Alfaro és el gran escultor valencià del segle XX. Fins a desembre és pot contemplar la seua obra a Xàtiva. Una selecció de dèsset peces de dimensions considerables, titulada Alfaro a Xàtiva, diàleg amb la història, es mostra en diferents espais de la ciutat. L'espectacle és memorable. S'exhibeixen sobretot obres dels anys noranta i primeries del nou segle (també algunes dels vuitanta, com la impressionant Goethe al camp de Roma, instal·lada al convent de Sant Domènec). Alfaro assoliria un llenguatge personal fàcilment reconeixible. Les seues peces semblen dibuixos que han fugit del paper —«dibuixos a l'espai», els denominava. L'artista fou un referent del compromís polític i social, dels anhels de llibertat, democràcia i emancipació de molts valencians. Aquests dies, camejar per la Xàtiva més antiga permet fer-se una idea de com dialoga l'art contemporani amb els espais històrics. Ningú no s'hauria de perdre l'espectacle. L'Almodí, Sant Domènec i la plaça de la Seu ofereixen una experiència inoblidable i suggeridor.

El MIAU és un projecte en constant evolució i creixement, que va nàixer amb la pretensió de ser un moviment social que fomentara la convivència entre els veïns del xicotet poble de Fanzara. El projecte es va convertir ràpidament en una experiència col·lectiva de convivència, col·laboració i intercanvi recíproc d’aprenentatge entre artistes, veïns, voluntaris i organitzadors, tot a través de l’art urbà. El fet de traslladar l’art urbà més innovador a les parets del món rural i el fet palés que l’art no sols ha d’estar en els museus i que pot formar part de la vida diària de les persones, és el que ha originat que aquest singular museu gaudisca ja d’un reconeixement mundial en l’àmbit especialitzat de l’art urbà.

D'ençà que els musulmans arribaren a la península Ibèrica fins a la seua caiguda en 1492 passaren quasi vuit-cents anys. El patrimoni cultural, lingüístic, gastronòmic i  artístic, que ens deixaren és immens. Us presentem un viatge al cor de l'antic califat Omeia, al cor d'Al-Andalus. Un recorregut pensat per descobrir cadascun dels llocs que recullen el legat de l'ésser humà durant mil·lennis en aquestes magnífiques terres cobertes d'oliveres. Combinem les visites a les restes iberoromanes, musulmanes i cristianes amb el paisatge humanitzat en aquest moment per la verema de l'eterna olivera i el seu verd daurat. Visitarem necròpolis ibèriques, castells de faula  que foren vigies d'una frontera que a poc a poc retrocedia fins a desaparéixer,  catedrals d'un barroc exultant, pobles blancs que guarden la perspectiva  que deixà l'islam. Una nova mirada sobre la fabulosa Andalusia.

L’essència del bosc valencià

La Serra del Menejador acull el carrascar de la Font Roja, un bosc màgic on la tardor porta una revolució cromàtica gràcies a les tonalitats amb que fleixos, aurons o garbullers pinten les seues fulles davant l’arribada del fred i que creen un quadre de colors càlids enmarcats pels verds cendrosos de les copes de les carrasques. Un bosc primigeni, testimoni de la història natural i humana, un supervivent que encara manté viva l’essència dels boscos autòctons, el rei dels boscos de les terres valencianes.

Santander és la capital de l'actual comunitat autònoma de Cantàbria. Felip II la declara base naval principal del cantàbric i port fonamental de la Marina Castellana. Des de llavors la ciutat amb la seua prosperitat atlàntica creà una burgesia forta que portarà la ciutat a gaudir d'un nivell cultural i social molt alt respecte a la resta de Castella. Es convertirà ja al segle XIX en vila d'estiueig de la reialesa-La Magdalena- la noblesa i l’alta burgesia espanyola. Anys després, en la matinada del 15 al 16 de febrer de 1941 se va iniciar un incendi que en començar pel carrer Cadis s'anomenà l'andalús. El fort vent del sud ajudà a propagar-lo de forma feroç durant dos dies, el resultat va ser la destrucció de la zona històrica de la ciutat: la catedral de Nuestra Señora de la Asunción, l'antiga casa Consistorial, etc. Aquesta catàstrofe  va donar un nou impuls a la ciutat i una ràpida reconstrucció. Des d'aleshores la capital càntabra ha anat adquirint un gran vitalitat en l’aspecte urbà, social i cultural. Actualment gaudeix d'una vida nova i dinàmica. Des de l'any 1964, la Fundació Botín ha anat col·locant a Santander en el mapa dels grans centres europeus. Actualment és un motor de generació de riquesa per la ciutat. Visitarem l'exposició de "Retratos, Esencia y Expresión" on gaudirem d'obres Mestres de Matisse, Sorolla, Gris, etc.

Adéu al tòpic del flamenc i del sol. Màlaga ha reinventat el renovat Barri de les Arts. Una antiga àrea burgesa vinguda a menys on han sorgit projectes culturals amb exposicions de qualsevol tipus, transformant els carrers tradicionals, espais urbans amb estil propi, amb teatres, amb hotels de disseny i un centre cultural alternatiu amb grafitis firmats pels grans de l'art urbà. A Màlaga els tòpics ja no són el que eren, la nova ciutat res té a veure amb aquella que recordem, és la ciutat de moda a Espanya. El Caminito del Rey és  com gravitar en un núvol al mig de la  immensitat de la roca, com si fórem unes ínfimes formiguetes espectadores d'un paisatge d'una luxuriosa imponència. Travessarem el camí que s’enfila pels cingles del "Desfiladero de los Gaitanes", barrejant-nos amb l'aigua als peus, i el blau cel al cap. El camí, que donà nom el rei Alfons XIII, és un dels més espectaculars que recorre la natura a nivell mundial, i ha estat renovat i modernitzat fa escassos mesos, dotant-lo d’un impressionant recorregut.

Lanzarote és l'illa màgica de les Canàries. Sorgida de la terra i modelada per la mar i el vent és una terra aspra, dura però magnètica, atractiva i engisadora. Una terra negra en la que el quefer de generacions i generacions creà espais i paisatges equilibrats, potents i arrelats a l'ànima, on la natura i la mà humana es complementaren. I el gran mestre d'obra va ser un irrepetible César Manrique que sabé integrar una obra artística, avançada al seu temps, en un lloc privilegiat. Recorrerem l'illa de cap a punta gaudint de paisatges mítics, de muntanyes de foc i de la magnífica obra que ens va deixar aquest artista enamorat de la seua terrra.

Particular i bellíssima regió conformada per fèrtils planes i petits tossals farcits d’oliveres mil·lenàries envoltades per una llarguíssima costa. Es tracta d’un espai cultural i geogràfic amb importants relacions amb l’antiga Corona d’Aragó. Entre altres meravelles, ens oferirà un recorregut quasi secret, amb esglésies rupestres excavades en la roca, curiosos edificis blancs (i trulli), i cases apinyades en petits promontoris mediterranis situades en places i estrets carrers, banyats per la llum marina. Una Itàlia diferent on abraçar-nos.

Etrúria va ser una antiga regió històrica situada en el centre d’¦tàlia, entre les actuals Toscana, Laci i Úmbria. El topònim deriva dels etruscs o tirrens, els pobladors que s’hi assentaren i crearen una poderosa confederació. Les ciutats estat independents van ser les més importants d’¦tàlia central i septentrional, fins a  la  seua  caiguda davant de Roma, en el segle III aC. Necròpolis antigues, pobles medievals, viles renaixentistes, natura incontaminada. Paisatge intens el de la Túscia, regió que conserva un patrimoni únic i irrepetible. Memòria d’una gran civilització.

Ningú podria haver imaginat que aquella xicoteta ciutat a la perifèria del món grec, a la vora del Mar Negre, exposada al pas de pobles, d'exèrcits ferotges a la recerca de glòria, de mercaders afanyosos, estaria destinada a ser capital de dos imperis. La Roma de l'orient, la Sublim Porta. Ciutat coneguda com a Bizanci, Constantinoble o Istanbul, manté l'essència de tots els temps que han sigut, acumulant segles de vivències. En aquest intens viatge, volem revisitar la cosa imprescindible, que no cansa, i descobrir el que poques vegades ens han ensenyat de l'urbs. Recorrerem passejant el millor que els milers d'anys d'història ens han deixat escrit en les places i carrers d'Istanbul.

“En el meus llargs passejos per la ciutat, de vegades em perd, però gairebé sempre s’arriba a un punt dominant, vull dir el Gran Basar. És un espectacle fort, no solament per la gran quantitat de gent que atrau, sinó pel fenomen econòmic mateix. És una immensa construcció de voltes aguantades amb pilars, il·luminades per lluernes. Per dins, hi passen noranta-dos carrers. Cada carrer està destinat a un ram de marxants determinat. La nacionalitat del comerciant no compta per a res. Els carrerons, passatges, quatre-cantons, places i cul-de-sac del Basar formen un laberint complicat. La populositat de la gent de tota mena que s’hi mou a dins el converteix en un veritable formiguer.” Istanbul. Josep Pla.

El camí que al llarg de segles utilitzaven de canal de propòsits militars i polítics, el que feien servir per al comerç de tota mena de productes, el principal mitjà d’informació, de transmissió del coneixement, de difusió d’idees i d’experiències culturals entre Occident i Orient és el que hui proposem com a gran viatge tardorenc. Volem recuperar la memòria viva d’aquelles ciutats i pobles que han forjat aquesta línia única amb els seus imponents monuments arquitectònics… Samarcanda, Bukhara, Khiva, vivint in situ la llarga història de la Ruta de la Seda. Camí al paradís.

Vale do Côa. És el major conjunt d’art rupestre paleolític a l’aire lliure del món. Hi són visibles les primeres manifestacions artístiques de la història de la humanitat en centenars de superfícies rocoses gravades a l’aire lliure, on s’estima en més d’un miler de figures amb espècies representades com el cavall, la cabra salvatge i el cervo. La majoria dels gravats van ser realitzats sobre parets rocoses verticals.

Miradors amagats que ofereixen magnífiques vistes sobre els Arribes del Duero, on l’aigua trencà les dures pedres de granit per a crear prodigioses gorges. Retrobar les restes mil·lenàries de castres celtes i vestigis romans. Seguir l’itinerari de l’antic camí dels Arriers, sentir antigues històries de contrabandistes o deixar-se dur pel silenci d’unes terres que encara conserven zelosament l’essència d’una vida entre les pedres, la saviesa de l’autosuficiència i l’hospitalitat dels humils.

És ben sorprenent adonar-se que fins a fa molt poc els manuals d’art islàmic no havien dedicat gens d’espai l’art otomà. Durant molts anys es va admetre que l’art turc no era més que una imitació, en part, de l’art bizantí, però, en canvi, hui podem apreciar, admirar i redescobrir les joies que l’art del primer imperi otomà ens ha deixat al llarg de la història, des dels inicis seljúcides fins a l’esplendor del segle XVI, amb el seu màxim creador: el gran i genial arquitecte Mimar Sinan. En aquest itinerari exclusiu d’FPR hem unit la visita acurada de les primeres capitals d’aquell imperi: Bursa i Edirne amb quatre must de l’antiguitat : Troia, Pèrgam, Assos i Nicea, sense deixar de banda les vistes d’una costa que, passant l’estret dels Dardanels, va de la mar de Màrmara al blau profund de l’Egeu.